Aula de Cultura de la Fundación BBK
Elcano, 20 – Bilbao
Del 23 de maig al 6 de juny del 2006
Lourdes Fisa, el rastre invisible
Glòria Bosch – Lourdes Fisa
Text del catàleg El rastro invisible, Fundación BBK, Bilbao 2006
Glòria : Vas aparèixer el primer dia amb un llibre meu sota el braç … Tornava a trobar-me davant d’un text ja gairebé oblidat sobre Italo Calvino i em vaig proposar no rellegir-lo fins al final d’aquest diàleg. Un amic filòsof em va dir l’altre dia que sempre busco un company de viatge en els meus escrits, un diàleg còmplice obert a diferents veus portàtils que podrien cabre en una maleta, com tu quan recicles el bagatge de la teva vida…
Lourdes : Aquesta maleta conté l’essència de la meva feina. Ens parla de la importància de l’experiència viscuda, de la sensació i de l’emoció. Són petits fragments de vida, fragments d’idees, fragments de pensament. El viatge potencial ens acompanya des de que naixem fins que morim (i hi ha qui creu que el viatge continua). Tota la vida és moviment, un cúmul d’experiències i circumstàncies, un pensament en progressió, una recerca…. Potser també arribi aquest dia – com diu Herman Hesse a El caminante- que “hauré arribat tan lluny que els viatges i la llunyania formaran part de la meva ànima, i les seves imatges estaran en el meu interior, de manera que ja no tindré necessitat de realitzar-los .
Glòria: Com un puzle que pot encaixar de diferents maneres … El recorregut viscut s’encarrega de trobar els fragments del laberint traçat en el teu món intern. Els teus entramats visuals componen una teranyina que creix i es bifurca en diferents direccions, sempre davant a una cruïlla de camins, com en aquesta exposició d’exposicions que ens submergeix no tan sols en el precís sinó en l’absència de tot el que “el temps i l’espai poden contenir”
Lourdes: Penso que la realitat no pot captar-se en la seva totalitat. Tot intent de representació i de coneixement és una fragmentació. M’interessa ampliar els límits, crear suggeriments, obrir els entramats per a crear altres percepcions, provocar recorreguts reals, i potser sigui el mateix espectador qui completi l’obra.
Glòria: Des de 1992, arran de la teva estada als Estats Units, els títols de les teves exposicions són escuts que et protegeixen de la mirada actual, emocions que qüestionen i fonen el sentit de límit com una trama superposada, simultània, on la llum interior revela la fràgil mobilitat de les formes: recorreguts, laberints, espais, empremtes, mapes, camins, expedició, orígens, pas a pas, travessia, èxode, territori humà, fragmentacions, fragilitats … Títols que construeixen sèries d’obres marcades per una simbologia clara de direcció: senyals, nombres, lletres, ulls, escriptures … l’evolució d’aquest laberint visual tendeix a desplaçar el més concret per diluir-se en una atmosfera on l’existència fon l’intern amb l’extern, la mirada de l’ull que pregunta amb el que sentim o percebem, el perfil de la distància amb la cara íntima d’aquest instant ocult que mai es resol: la fugida perpètua. Una fuita que es desprèn de l’obra quan fuges dels formats regulars, dels límits, i del caràcter estàtic.
El caminar i les ombres que reculls en aquest encreuament de fragments intuïtius que, a manera de collage, es desdoblen, es desenganxen, són els fragments mutants i intercanviables d’una travessia que segueix el cicle de la vida des del seu propi ritme intern, com en la teva instal·lació de l’església de la Pietat o en “Les 4 estacions”, però també són la suma d’esperes, d’estacions de pas on acumules les teves vivències, idees, records, emocions, i intentes trobar l’equilibri entre el cos – el diàleg amb les textures, els colors, els traços…-.i la ment.
Lourdes: Actualment, ciència i tecnologia estan molt avançades, però humanament hi ha un retrocés en la qualitat de les relacions humanes. Crec necessari un retorn a la natura, als orígens, un equilibri i no un domini. M’interessa buscar un equilibri entre totes les coses i unir allò que és diferent. Crec en la interrelació de les disciplines, perquè el pensament artístic és molt ampli i engloba la poesia, la filosofia, la ciència … I tots els llenguatges són igualment vàlids per explicar continguts. Les disciplines aïllades no responen als enigmes de la vida. És bo complementar i, a la vegada, una qüestiona a l’altra. No crec en els dogmes. No només existeixen el blanc o el negre. Sóc pintora i he après a veure una extensa gama de grisos entre el blanc i el negre. El color d’un objecte no està aïllat, depèn del seu entorn, la llum que rep, la seva ombra … Depèn de la nostra percepció.
Glòria: Sempre reciclem. No canviem. Es busquen altres vies per assumir altres significats i el viatge associa aquest sentit perceptiu. L’obra, en el seu procés, es nodreix de tots els elements i no pot llegir-se mai com una cosa separada. Els dogmes assassinen el mateix concepte d’art, mutilen aquest caminar lliure que mai ha de condicionar-se.
El teu viatge a Israel el 1997 coincideix amb l’aparició del material de la fibra de vidre. És un moment que et marca conceptualment. Allà, en un petit territori on es viu tota la confrontació mundial, un autèntic microcosmos, t’enfrontes a la pluralitat i a la necessitat d’enllaçar fragments per unir-los… Res es pot eliminar perquè el món només té sentit substituint “competitivitat” per ” coexistència “, com ens diu Terzani. I és més, cal eliminar la mania occidental del pensament únic, uniforme, perquè “la idea d’una civilització superior a una altra és només fruit de la ignorància”. Precisament, en la teva obra emergeix el problema de la intolerància encara que no sigui una reivindicació directa, perquè escoltes les veus d’aquest fràgil mosaic de cultures i explores a fons la necessitat d’integrar la coexistència.
Lourdes: L’home és perfectament imperfecte. Cada societat és una ruptura de l’anterior, una rebel·lió, però no ha d’oblidar els seus aprenentatges. Tot és acumulatiu. El puzle és la suma de les parts. Si falta una peça no està encaixat, i això et permet seguir buscant. Em preocupa la incomunicació social i la falta de respecte mutu.
Glòria: desdoblar-se per replegar-se una i altra vegada. Encara que visquem aquí i ara, em fascina enllaçar fons comuns entre les diferents èpoques. la dualitat de conceptes i les emocions que es desprenen de la teva obra són aplicables a un fons existencial … Si traiem les raons concretes, els sentits i les reaccions són intemporals. El que ens mou sempre és el rastre invisible que uneix…
Lourdes: … el rastre invisible que podria ser la recerca de la felicitat, la recerca de la llum. Però no hi ha la llum sense la foscor, com no existeix la felicitat sense la tristesa, ni el dia sense la nit o l’ordre sense el caos. El patiment ens fa créixer, no és dolent, el problema és la mala solució. És l’actitud davant de l’adversitat. La història de la humanitat és cíclica: guerra-pau-guerra-pau-guerra, i l’home sempre cau en els mateixos errors. No aprèn de la història cíclica i repetitiva? Som insensibles? Perdem el nostre equilibri intern?
Glòria: La preocupació per lluitar des del mateix procés creatiu, la necessitat d’aconseguir a través de l’art “un raig d’esperança per a la societat” i “una manera de fer-la més humana” … Què passa amb les paraules?
Lourdes: Afegir una sola lletra pot comportar un gran canvi de significat. Una D “innocent” afegida a OLOR (agradable, olfacte …) provoca DOLOR (pena, dolor físic, dolor moral, dolor anímic, dolor de la humanitat …). És una paraula que té una forta càrrega simbòlica. Cal tenir consciència del significat de les paraules: les guerres sempre comencen amb paraules. Paraules que crispen, separen, provoquen conflictes … Qui posa en marxa la màquina perversa de matar?
Glòria: No es pensa mai en unir el diferent. Sempre volem imposar i torna el que apuntaves: els dogmes, el pensament únic, la prepotència cínica, la mentida com a base de totes les estratègies de poder … Mentides per destruir el inexistent i estratègies per atacar … La història ha canviat la espasa per les paraules.
El caràcter de multiplicitat era evident en la teva instal·lació de Vic, com ho és ara en aquesta exposició on íntegres recorreguts de totes les exposicions. Però el món segueix sent aquest puzle ramificat indefinidament, on la fragmentació uneix però mai et dóna aquest “tot” aparent que Wislawa Szymborska veia com “un esquinçall de caos”.
I tornem al principi d’aquesta maleta potencial, portàtil, transformable en el seu interior, on el “jo pensant” queda substituït per una multiplicitat de mirades i de veus sobre el món. Aquesta exposició és com un carrer de carrers, com la xarxa que teixeixen les aranyes, on totes – des del silenci transparent d’unes imatges o uns objectes mig oblidats a l’interior de moltes preguntes- es poden superposar, relacionar, distanciar, permutar, transgredir … Estem entre la memòria coberta “per capes d’imatges en miques” d’Italo Calvino i la necessitat de potenciar aquella escriptura germinal de la que no es pot escriure, la qual Marguerite Duras veu com una pluralitat de veus, instal·lada “a tot arreu” .
Lourdes: … la maleta com a idea, les caixes com a contenidor d’objectes i idees, la mirada, el pas del caminant, el retorn a la natura … trencar per tornar a construir: trencar esquemes, trencar dogmes, trencar prejudicis. .. i renovar la mirada, canviar de color i de direcció, plantejar dubtes … A vegades crec que he trobat la clau, però després m’adono que la clau no obre..
Glòria: La clau de la clau és no trobar-la. Cercar sempre … Trobar i trobar-nos per tornar a començar.
Glòria Bosch – Lourdes Fisa
Text del catàleg El rastro invisible, Fundación BBK, Bilbao 2006
