Lourdes Fisa: “És amb el repte que sento que creixo”
El repte és l’estímul primer que porta l’artista plàstica Lourdes Fisa (Corbera de Llobregat, 1964) a jugar amb els materials, les formes i les textures en un veritable camí de descoberta que no té fi. I aquesta és la gràcia. El canvi continu que ens convida, dia a dia, a evolucionar i adaptar-nos a l’entorn és el revulsiu que hi ha darrere “Atlas” (Tinglado 1. Tarragona. Del 26 d’abril al 3 de juny del 2018), la pròxima exposició de l’artista. Però, també, un argument constant i persistent en tota la seva obra. Fisa viu immersa en una estètica-poètica o una poètica-estètica que l’embolcalla i l’acompanya des dels seus inicis. És a dir, des de sempre. Així, itinerants i clarament identificables, les seves obres evolucionen i muten. Vibren de noves sensacions i s’encomanen de les rutines i les dinàmiques del seu viure diari. I així van transitant, de Barcelona a Tarragona i de Tarragona a Lisboa (propera expo: “AQVA sobre AGUA”. 30 de setembre al Museu Lisboa del Teatro Romano)… i de Lisboa qui sap… En un ritme alegre, inquiet i curiós. Com ella. Autèntica. Pintora? No, observadora de l’entorn.
Exposes des de l’any 1989. Prop de 30 anys dedicant-te a l’art. Vas tenir clar des de molt jove que volies dedicar-t’hi?
No va ser una decisió sobtada, va ser fruit d’un pòsit. Sempre m’havia interessat tot allò que estava vinculat amb l’art, però no m’ho havia plantejat, d’entrada, com una professió. Vaig estudiar belles arts, però no per ser pintora. M’interessava tot: el disseny, la fotografia, el dibuix, la pintura… i el meu pensament era: pel camí ja aniràs veient. I el camí t’hi va portant: vas ampliant coneixements i experiències i se’t van obrint portes. I, després de les estades que vaig fer a universitats d’Alemanya, investigant sobre gravat i estampació, i després a l’Art Institute de Chicago, ja vaig començar a exposar.
Marxar fora, aprendre d’altres cultures, va enriquir molt la teva obra?
Va ser la clau de la meva evolució. Quan vaig marxar a Alemanya no sabia gaire la llengua i vaig sortir de la meva zona de confort. De sobte, trobar-me en un entorn nou que no dominava va ser la base del meu autoconeixement. No ho havia fet mai. I això em va servir per plantejar-me coses noves: “Què trobo? Què veig?” I, per altra banda, em va permetre conèixer una societat diferent. Estava en una ciutat prop de Berlín i encara existia la separació del mur. Això va ser, per a mi, un impacte, i també el fet de plantejar-me: “Per sort jo estic en un territori de llibertat, però segons on hagués nascut podia ser a l’altra banda”. Això em va fer plantejar conceptes com la llibertat, les fronteres… conceptes molt amplis que encara avui porto al cor. Aquí hi hagué un gran canvi.
Un abans i un després.
També en els meus treballs. Jo pintava el que veia: figures humanes, paisatges, natures mortes… Sempre necessitava un referent. Quan vaig ser a Alemanya i als Estats Units i la mirada, en lloc de ser cap enfora, va començar a ser cap endins, va canviar la meva manera d’interpretar. Em vaig començar a qüestionar conceptes més abstractes que m’apropen a l’art més abstracte. De fet, quan jo treballo no vull que la meva obra sigui un objecte decoratiu per a un espai, sinó que darrere, la persona rebi quelcom més enllà. Penso molt en l’ésser humà, en els obstacles d’ofuscament que hem de saltar, i la necessitat, com a societat, de cercar la llum. Per això treballo tant la llum. I, de fet, treballant la llum treballo la foscor. M’interessa el dualisme de les coses.
Fas un treball d’exploració continuat, en temes i en materials, però, al final, és fàcil identificar “un Fisa”. Com definiries el teu estil?
Fa anys alguns professors i galeristes ja em van dir que tenia un estil que s’identificava molt clarament. No sé com el definiria, però sí que la meva idea és que, faci el que faci, he de sentir-me jo. He de sentir-me amb una sinceritat absoluta. Per això els meus dubtes, les meves alegries, les meves penes… això és el que es troba en els meus quadres. Les sobreposicions, la idea de collage: posar-treure. Al final són recerques que es transmeten en els meus quadres. I què busco? Busco, busco… i només quan he acabat el quadre sé què busco. Mentre l’estic fent estic dialogant, però no sé què estic buscant.
La teva font d’inspiració és el teu dia a dia?
És tot el que m’envolta, tant a nivell personal, com de societat com d’humanitat. Aquesta visió també m’ha acostat a diferents disciplines. Pensar cap a on avancem com a societat, d’on venim… I l’art és una manera de canalitzar la inquietud de l’ésser humà. Treballo amb molts materials i tècniques, just perquè la vida en si és complicada. No tenim un camí planer. Jo he viscut el franquisme, l’abans i el després de les guerres fredes i els comunismes… i actualment vivim uns moments molt delicats on es qüestionen drets que donàvem per sòlids, i això em preocupa molt. L’art és un espai de reflexió, de cercar certeses.
Tens una rutina creativa? Com treballes?
Necessito obligar-me a anar a l’estudi i tenir la rutina d’estar-me a l’espai creatiu. Tots els pensaments que he anat adquirint a fora, amb l’observació, em surten creativament a dins l’estudi remenant els materials i trobant aquest espai buit on et comencen a sorgir les coses. La creativitat, la inspiració, com deia Picasso, t’ha d’agafar treballant.
Al final, amb els anys, la teva feina s’ha convertit en un estil de vida?
Totalment. És una manera de pensar. És com una filosofia. Jo no tinc per què estar sempre creant o dibuixant o pintant. Moltes vegades ho faig a través de pensar, d’observar. És la mirada. Com et mires la realitat, l’entorn, les coses que t’envolten. A tot el que faig li dono un sentit que em serveix, després, per desenvolupar-ho amb la creativitat. Veure unes notícies, trobar-te amb un problema, mantenir una xerrada agradable amb un amic… Tot es canalitza cap a una investigació que puc traslladar al meu projecte creatiu.
Hi ha hagut sempre el mite que la vida de l’artista és una vida bohèmia. És un tòpic?
Primer hauríem de preguntar-nos “Què vol dir que sigui una vida bohèmia o estandarditzada?”. Pot ser bohemi el pensament, perquè el pensament és il·limitat. Evidentment que l’art és lliure i t’expandeix, però això no vol dir que, com a artista, segueixes el típic concepte romàntic de l’artista del segle passat que perseguia la vida bohèmia entesa com a fer el que vols. De fet, la meva vida és molt similar a la de molts altres. Jo tinc una família i responc a moltes de les coses típiques. Però, com a artista, sempre busques aquest espai de sortir de la quotidianitat, perquè l’art va més enllà. És buscar camins oberts que no t’encasellin. La clau és saber trobar un equilibri.
Com havies viscut l’art a casa teva, de petita?
La meva família ve de la restauració. Són hotelers: “Can Fisa”, d’un poble molt a prop de Barcelona. I això sempre m’ha fet tenir molt present el trànsit de les persones, maletes, viatges, canvis… L’ambient a casa sempre ha estat molt emprenedor, amb moltes inquietuds. I, al final, nosaltres som quatre germans i tots hem fet coses diferents, però sempre hi ha hagut un denominador comú en tots nosaltres que és la inquietud en allò que fem. Jo vaig tenir un entorn molt favorable, de confiança. Em van ensenyar molt sota la premissa que diu: “Fes el que vulguis, però fes-ho amb la màxima implicació, al 100%”. He tingut molt suport de l’entorn i això és d’agrair, ja que sempre que vas contra corrent tenir uns puntals que et facin veure que allò que estàs fent és vàlid et dona molta seguretat.
Costa viure de l’art?
Sí, sí. Sí que costa. Com t’ho explico (riu)… Bé, has de ser molt tossut. És un acte de resistència. Creure en allò que fas i seguir endavant. A vegades els passos són més a poc a poc, a vegades més grans, però la qüestió és anar sempre endavant. Tinc la sort que tot el que he anat fent ha estat relacionat amb el món de l’art i això em fa sentir afortunada. Traspassar la creativitat a altres persones també em sembla molt interessant, per exemple… penso que tot ésser humà hauria de tenir l’opció de conèixer l’art i gaudir-lo. Jo estic molt agraïda a l’art, m’ha aportat una mirada nova a les coses. I és que no tot és d’una sola manera ni d’un sol color. Entre el blanc i el negre hi ha una infinitat de matisos i colors, i en la pròpia vida també és així. L’art m’obliga a mirar les coses del revés, buscar alternatives, improvisar i, sobretot, a tenir amplitud de mira.
“Estic molt agraïda a l’art,
m’ha aportat una mirada nova a les coses.
I és que no tot és d’una sola manera ni d’un sol color.
Entre el blanc i el negre hi ha una infinitat de matisos”
De fet, tu pots pintar un quadre amb unes emocions i una altra persona pot interpretar una cosa totalment diferent.
Sí, perquè és la seva mirada. Penso que l’obra no acaba d’estar realitzada fins que no hi ha una mirada al darrere, la de l’espectador. Per què existiria una obra si no la mirés ningú? Per tant, necessitem aquesta mirada de l’espectador que s’acaba de fer l’obra seva. I és igual que l’espectador no interpreti el que l’artista ha volgut dir. Potser rep el que a ell li pot interessar. I aquí hi ha el més interessant de qualsevol mitjà creatiu. Aquesta interacció fa que les coses es belluguin i no siguin estàtiques.
Per tant, és important educar la mirada. I començar des de ben petits, oi?
En aquests últims anys estic col·laborant amb alguns centres educatius precisament en això. Per què perdem la mirada innata del nen? Això em preocupa… Som nosaltres, els adults, els que els estandarditzem i els obliguem a mirar les coses d’una manera més acotada? Tenim el repte d’acompanyar aquest nen, però no d’acotar-lo. Perquè si no, quan som adults mirem les coses d’una manera molt unidireccional. L’art ens fa més lliures i més crítics amb les coses. L’art ens sacseja i ens permet pensar que les coses poden ser d’una manera diferent i, per tant, voler canviar-les.
Falten canvis en l’educació?
Hi ha d’haver canvis i reformes en aquest sentit, educar a través de la creativitat. Perquè la creativitat no és fer objectes o pintar un quadre. És el pensament. L’art no és anar a buscar resultats perquè quedi bonic. L’interessant és el procés. El que tu aprens amb aquell procés. És gràcies al procés, que entens coses.
En altres societats, a l’estranger, és molt important l’aprenentatge com a ésser humà: un aprenentatge de les humanitats. Perquè és una formació com a persona i és un complement que pots aplicar facis la feina que facis. Aquí això ens falta, separem molt totes les disciplines.
Tu pots ser una mica nena, en aquest sentit. L’art et permet experimentar.
Sí, totalment. Joan Miró deia que volia arribar als 90 seguint explorant. Per això, faci el que faci, la premissa és seguir aprenent. Per tant, quan veig que un mitjà el domino bastant o sé que me’n sortiré bé o no hi ha una exploració, ho deixo i busco un altre repte. És amb el repte que sento que creixo. Jo miro enrere i dic: “Quantes coses sé que no sabia abans”. I, aleshores, miro endavant i em dic: “I quantes coses em queden per aprendre”. El coneixement és immens! De fet, la meva obra va molt relacionada amb la idea de camí, exploració, recorregut… aquests són els meus temes. També treballo molt la idea de petjada, rastre… M’interessa d’on venim i cap on anem. És un camí que no s’acaba mai. Per això és tan apassionant.
“M’interessa d’on venim i cap on anem.
És un camí que no s’acaba mai.
Per això és tan apassionant”
I al marge de la pintura, què apassiona a Lourdes Fisa?
La meva passió és viatjar perquè em permet tenir la ment molt alerta i molt desperta, per veure coses diferents i gent diferent. És un enriquiment personal. Si no pots viatjar lluny, és igual, es poden fer viatges més a prop o viatjar mentalment. La qüestió és estar en moviment. A vegades pot funcionar, fins i tot, anar amb tren. Buscar recursos per no estancar-se. Aquesta és la lluita: intentar estar sempre creativa. Les coses no venen soles, cal tenir la ment sempre en acció i il·lusió. És un treball que després s’ha de poder traslladar a l’obra perquè sigui espontània, fresca i atrevida.
Explica’m el proper projecte que tens entre mans.
Estic preparant l’exposició “Atlas”, que és una exposició que anirà al Tinglado 1 del Port de Tarragona. I amb aquest espai, just davant del mar, estic preparant un treball que parteix de la recopilació de diverses obres que acaben donant forma a la idea d’Atles. Sempre m’ha interessat la idea d’espai i temps. I, en aquest sentit, l’atles em concreta l’espai entès com a espai geogràfic, ubicació (on som nosaltres com a individus), l’aire, la terra, l’espai que ens envolta… i, per altra banda, el temps: som un abans i un després. En aquesta exposició barrejo obres que estan fetes des de fa anys i que conviuen amb mi a l’estudi, però les reviso, les transformo i les faig interactuar en l’espai en el conjunt d’aquest nou atles. M’interessa molt la idea de moviment. Res és estàtic, com deia Heràclit.
Un altre repte.
Presentaré propostes en tela, fusta, alumini, ferro i, també, investigacions de gravat sobre paper, que fa anys que estic investigant, però també gravat sobre vidre, jugant amb les transparències. Com que hi ha tota una diversitat, el repte és veure com ho presento d’una manera harmònica i adaptada a l’entorn. Sobretot jugant molt amb l’entorn. Les meves obres les componc depenent del context i l’entorn, perquè l’espai que les ha de contenir forma part del procés.